 |
|
|
|
LLEVEU-VOS LA FRANJA BLAVA... (sense errates)
LLEVEU-VOS LA FRANJA BLAVA DELS ULLS I MIREU LES QUATRE BARRES rojes QUE N'HI HA SOTA D'UNA VEGADA PER TOTES!!! Hola, sóc valencià, com la majoria de tots vosaltres, un valencià que s'estima aquesta terra. Sóc el que vosaltres anomenarieu un "catalaniste", sí, ho sóc i hi crec fermament, en els Països Catalans, crec sens dubtar-ho en l'unitat de la llengua, i accepte les normes escrites de Fabra, encara que avuí he pensat que el millor que puc fer és fer servir dialectes per demostrar-vos la unitat de la llengua amb una prova present ací devant els vostres ulls!! nooooo no penseu que adoptaré l'aberració de les normes "d'El Puig" no, ni les normes gonelles de mallorca (que ni entre ells s'hi aclareixen a l'hora d'escriure com podreu comprovar en el text que us he adjuntat al final) faré servir la fonètica, i espere que caigueu de l'ase d'una vegada! però... bueno ja ho veureu. DIALECTES: Popurrí de dialectes. [Nàtros los katalàns de la Frànje de Ponent i El Pallars no parlém lo katalà com ho fan en Barselóna / com nusàltras als catalans da Barsalóna no parlém al katalà com hu fan a Las Illas Balaàrs / i nòltros as katalàns da Sas Illas Balaàrs no parlàm as katalà com ho fan a n'as País Valansià, i mosàtros els katalàns del País Valensià no parlém el katalà com ho fan a l'Alguér / i mosàtrus lus katalàns de l'Alguér no parlàm lu katalà com hu fan al Russalló / i nusaltras als katalans dal Russalló no parlém al katalà com al pàrlan a la résta da lloks] [tjo sé ke parlo lo katalà, aguésta és la méba llengua] [djo sé ka pàrlu al katalà, ekésta és la méba llengua] [djo sé ka pàrl as katalà, ekésta és sa méva iéngua] [tjo sé ke pàrle el katalà, (ak-) ésta és la méwa llengua] [djo sé ka pàrl lu katalà, akésta és la méva llengua] [djo sé ka pàrli el katalà, ekéxa és la méba llengua] És tant diferent com per dir que són llengues diferents? És clar que hi ha dialectes ménys conservadors i d'altres més conservadors, el mallorquí, el valencià, el pallars, i l'alguerés són els més conservadors, i el català central el que menys, però això no significa que siguen llengues diferents, són dialectes d'una mateixa llengua. Molts de vosaltres us queixeu com si fóreu nens ¿Perquè el nom de català? és perque d'allà vingué la llengua, encara que tant me faria un altre nom amb tal de tenir-ne l'unitat. El problema del català el podríem comparar amb la polèmica que existeix entre llengues iguals com són: El serbi i el croata (llengues iguals amb diferents escriptures, cirílica i romana) , l'holandés i el flamenc, i les llengues escandinaves "danés, norueg i suec"(dialectes d'una mateixa llengua amb un sistema escrit diferent) I pregunte jo als blaveros? Tant se diferencien [partiska, parteska, parteski, partexi] ? "Lloc" és un catalanisme?? i "Rat Penat" n'és un altre? pregunte? "este", "aquest", és més català l'un que l'altre? tots dos s'utilitzaven indistintament en l'edat mitjana Ara la meua Opinió: Pense que els valencianistes blaveros patiu una cosa que s'anomena enveja i provincianisme extrem, no aguanteu madrid ni barcelona perque les considereu més grans i millors que la vostra València gloriosa, sí, considere valència una ciutat gloriosa, plena d'art i cultura en els seus temps, però ara quasi s'ha convertit en una ciutat castellana, i els pocs que encara hi parlen el català diuen que ells no el parlen, que, ells parlen el "glorios idioma valencià" que en un temps fou llengua de cultura d'escriptors com ara Joanot Martorell i Ausiàs March, gent que va venir des de Catalunya a València, que dugueren la seua llengua a totes les comarques catalanoparlants del País Valencià. La gent del País Valencià, molta d'ella sense adonar-se'n, d'altres conscients, i d'altres sense acceptar-ho, continua parlant aquella llengua que des del principat ens arribà. Hi ha gent que accepta els seus orígens, d'altres intenten esborrar-los i crear-ne els seus propis (Valencianistes Blaveros), d'altres els esborren i diglòssicament els canvien pels castellans, i d'altres passen del castellà al català, n'hi ha de tot en aquesta terra, però el que és clar i ben clar, provat i irrefutable és que tots, gent del Principat, del País Valencià, de la Franja, de l'Alguer, del Rosselló, de Les Illes, i del Carxe parlem la mateixa llengua, i que la nostra història és comuna. Blaveros, deixeu de plorar i envejar les coses alienes i construïm entre tots la nostra nació, que ja n'hi ha prou d'estar així com estem! Em senc valencià, i em senc català, i la meua llengua per suposat, és, ha estat sempre, i serà el català. Dins aquesta opinió us adjunte un text que vaig trobar a una pàgina gonella, fixeu-vos-hi bé, si us en adoneu, ni tant sols té una norma ortogràfica! ¿VAL MÉS MATINETJAR QUE A MISSA ANAR? (I) En Xesch y en Lau eran dos traginers manacorins, d’aquell temps que hi havia pochs carros ferm y encara de roda plena. Tiravan a Ciutad y a Sineu ab muls ensellats. En Xesch era tan afectad y d’anar a missa, que hi anava’s díes feners y tot, per poca llegude que tengués. Ara a n’ Lau li venía tan just tan just anarhi’s diumenges de correguda, y casi may hey era a temps. Eran emigots, y un dimars hora baxa se troban, y en Xesch diu: –¿Que pegam a Sineu demá? –¡Ja’u crech! –Ydò en sortir de missa d’auba. –¿En sortir de missa d’auba, m’has dit?. Ell a les hores ya serè passat Petra. –¡Ca, homo! A missa primer, y llevò partim ab la pau de Deu. –No’m vengues ab paus ni ab paves. Val més matinetjar que a missa anar. –¡Sabs que vas d’errat!. –Ell no hi vaig cap mica. No res; si vols venir ab mi, una hora hantes de s’auba es sa partida. Y si no, ¡fins a Sineu!. A re-veure y bona nit. En Lau feu tenir vera sa seua paraula. Una hora antes de s’auba ja estigué exicat, posa’s tres sachs de blat demunt es mul y de d’allá. Devant son Pere Andreu(2) (Possesió de devora Manacor) me troba un homo embolicadot ab una flassada, dormint a sa vorera des cami. Encara feya fosca, es mul té por, pega bot per enrera, y ab sa satsada li cauen es dos sachs: eb so tutup se desferman, y de part a part des cami tot aná blat, y per afegitó hi havía un pam de pols; y enLau, fet un Nero, crits y flastomies y potades demunt es capell. Si aquell que dormia no té sort de despertarse tot d’una y d’esser un homo de pa y tros, que retgirava es veurel no més, en Lau s’hi aborda, y el feya difunt. No s’hi abordá però no hi hagué paraulota lletja lletja que no li enflocás. Aquell tenía sa sanch de pex, y el dexa en banda, com si res fos estat. En Lau arribá a veure que flastomant no avanzava cap passa, y que lo més avengut era aplegar es blat abans de més reons. Però estava tot mesclat ab pols y macolins, y eran necessaris totes ses herbes de Sant Juan per netetjarho. Al punt comparex en Xesch, que ya era estat a missa, y se’n venía ab so mul y sa somada, tot xalest, cantant com un rossiñol. –¡Com es vel-la cresta! diu com veu en Lau d’aquella manera. ¡Y jo ja te feya passat Petra!. ¿Y que diantres es estad?. En Lau le hi conta, y ell diu: –No res, dona gracis a Deu, qu’s estad lo mes poch que poria succeir, y Deu no mos n’en viy de pitjors. Aqui lo qu’hem de fer, es anar a manllevar un garbell a Son Pere Andreu; eu pergam; y, si Deu ho vol, encara hi serem a temps en es mercat. Ho feren exi; y, com tengueren es blat net y ensacat y partiren, ja era una hora’s sol alt. Camina caminarás, en Xesch surt ab aquesta: –¿Y ancara dirás, Lau, que val més matinetjar, que a missa nar? –¡Vaja si ho diré!. ¡Veyés ahont sería si no trob aquell dimoni d’homo adormit!. –Però l’has trobat. –¡No, y el dech haver trobat perque no som anat a missa!. Sobre tot, unes massions te pos que jo tench reó. –Y ¿que hem de posar?. –Sa somada. –Posada está. –Y ho ha de dir es primer homo que trobem. Ydò ho dirá’s primer homo. Justament hey haguè per allá un dimoni desenfeynat, que s’arruxava sas mosques ab sa coa. Los sentí, y prense figura d’homo de molt de respecte, y, com qui no n’es, los surt a l’encuentra. Germá, li digueren, ¿que vos cauria molt tort escoltar una paraula?. –Ni gens, maldement sien dues: digau. Ydò noltros som dos traginers de Manacor, que mos n’anam a Sineu, a n’es mercat, y argumentávem sobre s’hora des partir si valía més metinatjar que a missa anar. –¡¡¡A missa anar!!! esclama aquell, fent uns estabetjos y unes carusses com si li haguessen tirada una escudella de vinagre ben fort dins sa boca. ¿A missa anar, m’heu dit?. ¿Y qui será sa bestia que no veja qu’haber d’espeerar sa missa es massa enredós, y que’s sol per forsa llavò li ha de sofregir es cervell. Aquell estrúmbol segui sa seua via sense dir cap paraula pus; y en Lau que cridava, cuydant a fer uy d’alegria y tirant es capell al ayre: –¿Que tal, Xesch? ¿que l’has sentit a n’es rossiñol? ¡Meuas son ses dues somades!. Bon jornal heuré guañat avuy, y sensa anar a missa. En Xesch al punt, més cremat que’una monea, romp dient: –¿Y que t’has figurat tu ara? ¿Que hi fa que t’hajen donada sa raó, si no la tens?. ¿Ay no la tench? ¿Que vols que’n posem unes altres de massionetes?. –Ses que vulgues. –Ydò es dos muls. –Posats están. –¿Estás conforme que ho diga’s primer homo que tornem trobar?. –¡Si que hi estich! Ja eran devora Petra, y el dimoni ja ho crech que pren una forma per l’estil de s’altra volsta y los surt a cami. –Escoltau, germá, li diuen com el topan: vos qui mos parexeu un homo de be… –Lo que’s diu envers d’axò, no’m don per qui es nat. Ydò.noltros som dos traginers de Manacor, que mos n’anam a Sineu, a n’es mercat, y argumentávem sobre s’hora de pertir si valía més matinetjar que a missa anar. Aveure vos que trobau. –¿Y qu’he de trobar? respón aquell ab uns uys que li espiretjavan. Trob que anar a missa es un desbarat y no poch gran. ¡A sa feyna! ¡a sa feyna falta gent, y fora malfenerandos!. ¿No trobau que n’hi ha prou de malfenes y d’esquenes dretes?. En Barrufet los dexa en banda fent com que seguir sa seua via; y en Lau que tornava a fer un escándol de crits y bots d’alegría, y venga’s capell al ayre, y no s’aturava de dir: ¿Que tal, Xesch? ¿que l’has sentit a n’aquest altre? Meus son es dos muls. ¡Si que’hauré guañat bon jornal avuy, y demunt ses teues costelles, Xesch!. ¿Ah ydò? .¡Posethi ab sos qui no van a missa!. Per dins Petra, per que la gent no se’n temés, se returá una mica d’amollar fisconades; però tot d’una que dexaren es poble va reprende més fort. En Xesch acaba sa paciencia de tot, y diu a la fí: –¡Haurias de veure si callas, que ja m’has feta gitera!. ¡Tan loco ets tu com aquells dos que t’han donada raó!. La t’han donada; però la tens tant com sa coa des mox. –Lo qu’es cert ben cert que tu ja no tens sa somada ni es mul. Però encara es més cert que jo tench tota sa raó. –¡Axí, gallet, y bons tochs per sa cresta!. ¡No’t dons, homo!. ¡No’t dons!. –¡Te dich que val més anar a missa!. –Y jo’t dich que no; y te torn posar massions. Y ¿que hem de posar?. ¡Tots quant de doblers duym!. –¡Posats están!. Y ho dirá es primer homo que trobem. – Ydò que ho diga!. Ja ho crech qu’el dimoni fonch ben falaguer de prende una forma per l’estil de ses dues vegades passades, y parexia que per un consey havia d’esser més destre que Salomó. –Escoltau, germá, li digueren com el toparen: vos qui mos parexeu un home de be… –Y poreu estar ben segurs de que’s sol no n’escaufa un altre com jo. Ydò heu de sebre que noltros som dos traginers de Manacor, que argumentávem sobre s’hora des partir si valia més matinatjar, que a missa anar. ¡¡¡A missa anar, m’heu dit!!! esclama aquell tot escarrufat. ¡Ja’n posareu un tros dins s’olla de sa missa!.¡Ja n’arrembareu un parey a n’es amos d’hont preniu es blat, per que vos fassen pagament! ¿Anar a missa?…¡Matinetjar! ¡matinetjar!. ¡Axò es lo que’interesa!. Es polissó, tot d’una d’haver dit axò, va fe com que seguir sa seua via, y ja no’s veye sa pols. En Lau no
|